La vida moderna ens empeny a acumular moltes coses que no necessitem mentre que la publicitat ens empeny a comprar cada cop més. Sense pensar. Sense límits…
Així acabem associant el nostre valor com a persones amb el valor de les coses que tenim. Com a resultat, no és d'estranyar que molts acabin identificant-se amb les seves possessions i fent gala d'ells com un trofeu. Viuen per mostrar.
Però viure a través de les coses no és viure. Quan ens identifiquem massa amb les coses, deixem de tenir-les i elles ens posseeixen.
La pregunta aristotèlica no hem sabut respondre
La pregunta més important que ens podem fer és la mateixa que Aristòtil es va fer fa segles: com hauria de viure per ser feliç?
La majoria de la gent no busca la resposta en si mateixa. No es pregunten què els fa feliços, els emociona o els emociona, sinó que es deixen portar per les circumstàncies. I actualment aquestes circumstàncies estan marcades per la societat de consum.
La felicitat, segons aquest nou "evangeli", consisteix a portar una bona vida. I una bona vida significa literalment una vida de consum. Si és possible, lluint perquè els nostres veïns i seguidors de les xarxes socials ens poguessin envejar.
Però confiar en les coses com a forma d'aconseguir la felicitat és una trampa. degut aadaptació hedònica, tard o d'hora ens acabem acostumant a les coses, però quan es deterioren o queden obsoletes, deixen de generar aquella satisfacció inicial, i això ens impulsa a comprar coses noves per reviure aquella sensació d'eufòria. Tanquem així el cercle del consumisme.
Dècades d'investigació psicològica mostren precisament que les experiències generen més felicitat que les possessions. Un experiment molt interessant realitzat al Universitat de Cornell va revelar per què és millor tenir experiències que comprar coses. Aquests psicòlegs han comprovat que quan planifiquem una experiència, les emocions positives comencen a acumular-se des del moment en què comencem a planificar el que farem i es mantenen durant molt de temps.
Esperar una experiència genera més felicitat, plaer i il·lusió que esperar que arribi un producte, una espera que sovint s'omple de més impaciència que anticipació positiva. Per exemple, imaginar-se un sopar deliciós en un bon restaurant, quant gaudirem les properes vacances, genera sensacions ben diferents de l'espera desesperada que provoca l'arribada d'un producte a casa.
Som la suma de les nostres experiències, no de les nostres possessions
Les experiències són fugaces. Certament. No els podem utilitzar com a sofà o telèfon mòbil. Per molt que ens esforcem, no podem encapsular cada segon dels moments més importants de la vida.
Tanmateix, aquestes experiències formen part de nosaltres. No desapareixen, els integrem a la nostra memòria i ens canvien. Les experiències esdevenen una manera de conèixer-se, créixer i desenvolupar-se com a persona.
Cada nova experiència que vivim és com una capa que s'assenta sobre una altra. A poc a poc ens va transformant. Ens dóna una perspectiva més àmplia. Desenvolupar el nostre caràcter. Ens fa més resistents. Ens fa persones més madures. Així, tot i que no podem valorar les experiències com a possessions, les podem portar amb nosaltres durant la resta de les nostres vides. Allà on anem, les nostres experiències ens acompanyaran.
La nostra identitat no es defineix pel que posseïm, és més aviat una barreja dels llocs que hem visitat, la gent amb qui hem compartit i la lliçons de vida que hem après. De fet, fins i tot les males experiències poden convertir-se en una bona història si som capaços d'extreure un aprenentatge valuós.
És poc probable que comprar un telèfon nou canviï les nostres vides, però viatjar podria transformar la nostra visió del món. No és casualitat que el nostre major lament no vingui de perdre una oportunitat de compra, sinó de no fer-hi res. No atrevit. No anar a aquell concert. No haver fet aquell viatge. No declarant el nostre amor. No t'has canviat la vida...
Gairebé sempre n'hi ha un segona oportunitat comprar coses, però les experiències no es poden repetir. Quan ens perdem un viatge o un esdeveniment especial, perdem totes les històries que l'acompanyen.
Per tant, si volem minimitzar els penediments al final de la vida, és millor ampliar el nostre horitzó i prioritzar les experiències. Hauríem d'assegurar-nos que vivim per tenir històries per explicar i guardar a la nostra memòria en comptes de languir-nos acumulant coses.
Font:
Gilovich, T. et. Al. (2014) Waiting for Merlot: Anticipatory Consumption of Experiential and Material Purchases. Ciències psicològiques; 25 (10): 10.1177.
l'entrada Viure és tenir històries per explicar, no coses per mostrar es va publicar primer en Racó de la psicologia.
