"Qui no sap manar-se ha d'obeir", va escriure Nietzsche. I va afegir "Més d'un sap manar-se, però encara està molt lluny de saber obeir-se". L 'moderació, saber dominar-nos, és el que ens permet dirigir la nostra vida. Sense autocontrol som particularment vulnerables a dos mecanismes de manipulació i dominació: un es produeix per sota del llindar de la nostra consciència i l’altre és més explícit.
Qui t’enfada et controla
L’autocontrol és el que ens permet respondre en lloc de reaccionar. Quan som capaços de controlar els nostres pensaments i emocions, podem decidir com respondre a les circumstàncies. Podem decidir si val la pena lluitar en una batalla o, al contrari, és millor deixar-la anar.
Quan som incapaços de controlar les nostres emocions i impulsos, només reaccionem. Sense autocontrol, no hi ha temps per reflexionar i trobar la millor solució. Simplement ens deixem anar. I sovint això implica que algú ens manipularà.
De fet, les emocions han estat molt poderoses i dinamitzen el nostre comportament. La ràbia, en particular, és l’emoció que més ens impulsa a actuar i que ens deixa el mínim espai per a la reflexió. La ciència ens diu que la ira és l’emoció que identifiquem amb més rapidesa i precisió a la cara d’altres persones. També revela que la ira canvia les nostres percepcions, influeix en les nostres decisions i guia el nostre comportament, anant més enllà de la situació que la va originar.
Després dels atacs de l’Onze de Setembre, per exemple, quan investigadors del Universitat Carnegie Mellon experimentalment induït a un estat d’ira en les persones, van trobar que afectava no només la seva percepció de risc respecte al terrorisme, sinó també les seves percepcions dels esdeveniments quotidians, com ara la influència i les seves preferències polítiques.
Quan estem enfadats, les nostres respostes són previsibles, de manera que no és casual que gran part de la manipulació social a la qual estem sotmesos es basa en la generació d’emocions com la ira i els estats que sovint l’acompanyen, com ara la indignació i la ira. De fet, els continguts amb més potencial per fer-se virals a Internet són els que generen ira i indignació. Investigadors del Universitat de Beihang va trobar que la ira és l’emoció més freqüent a les xarxes socials i té un efecte dòmino que pot conduir a publicacions plenes d’ira amb fins a tres graus de separació del missatge original.
Quan reaccionem impulsats exclusivament per la ira o per altres emocions, sense haver-les filtrat mitjançant l'autocontrol, som més suggeribles i més fàcils de manipular. Per descomptat, aquest mecanisme de control sol produir-se per sota del nivell de consciència, de manera que no som conscients de la seva existència. Per desactivar-lo, n’hi hauria prou amb aturar-se un segon abans de reaccionar per recuperar el control al que fa referència Nietzsche.
Si no teniu una idea clara sobre el vostre camí, algú ho decidirà per vosaltres
“No tothom vol portar la càrrega del que no s’ordena; però fan les coses més difícils quan les ordeneu ", Nietzsche va dir referint-se a la tendència força estesa a fugir de les nostres responsabilitats i deixar que altres decideixin per nosaltres.
Desenvolupar l’autocontrol també significa reconèixer que som responsables de les nostres accions. No obstant això, quan la gent no està disposada a assumir aquesta responsabilitat, prefereix deixar-la en mans d'altres perquè decideixin.
El judici que va començar l’11 d’abril de 1961 a Jerusalem contra Adolf Eichmann, tinent coronel de les SS nazis i principal responsable de les deportacions massives que van acabar amb la vida de més de 6 milions de jueus, és un exemple extrem de l’abdicació del control.
Hannah Arendt, una filòsofa jueva d'origen alemany que va fugir als Estats Units, va escriure quan es va trobar cara a cara amb Eichmann: "Malgrat els esforços del fiscal, tothom va poder veure que aquest home no era un monstre [...] pura alegria [...] el que el predisposava a convertir-se en el criminal més gran del seu temps [...] No era una estupidesa, però una curiosa i autèntica incapacitat per pensar ".
Aquest home es considerava un "msgstr "equip simple de la màquina administrativa". Havia deixat que els altres decidissin per ell, li fessin un cop d'ull i li digués què havia de fer. Arendt se’n va adonar. Va entendre que les persones completament normals poden cometre actes atroz quan deixen que altres decideixin per elles.
Els que escapen de les seves responsabilitats i no volen fer-se càrrec de la seva pròpia vida deixaran que els altres assumeixin aquesta tasca. Al cap i a la fi, si les coses van malament, és més fàcil culpar els altres i buscar bocs expiatori que examinar la consciència d’un mateix mea culpa i treballar per corregir els errors comesos.
El concepte de Übermensch de Nietszche va en direcció contrària. El seu ideal de superhome és una persona que no respon a ningú més que a ell mateix. Una persona que decideix segons el seu sistema de valors, té una voluntat de ferro i, sobretot, assumeix la responsabilitat de la seva pròpia vida. Aquest home autodeterminat no es deixa manipular per forces externes, ni molt menys, permet que els altres li expliquin com hauria de viure.
Els que no han desenvolupat un lloc de control interns i amb manca de voluntat, necessitaran regles clares que vinguin de fora i els ajudin a dirigir la seva vida. Per tant, els valors externs substitueixen els valors propis. Les decisions dels altres guien les seves decisions. I acaben vivint la vida que algú ha escollit per a ells.
fonts:
Fan, R. et. Al. (2014) La ràbia és més influent que l’alegria: la correlació del sentiment a Weibo. PLoS ONE: 9 (10).
Lerner, JS et. Al. (2003) Efectes de la por i la ràbia sobre els riscos percebuts del terrorisme: un experiment de camp nacional. Ciència Psicològica; 14 (2): 144-150.
Hansen, CH i Hansen, RD (1988) Trobar la cara a la multitud: un efecte de superioritat de la ira. J Pers Soc Psychol; 54 (6): 917-924.
l'entrada Aquells que no puguin controlar-se hauran d’obeir, segons Nietzsche es va publicar primer en Racó de la psicologia.
