Acaba de fer 75 anys david gilmour i potser els milions de fans del Pink Floyd, escampats pels quatre racons del món, esperaven al seu costat inoblidable guitarrista, un regal d’aniversari inoblidable…per ells. De fet, els darrers mesos, veus, més o menys descontrolades, parlaven de reunions entre els tres antics membres supervivents del grup anglès on, a més del mateix David Gilmour, hi eren presents. Roger Waters e Nick Mason. El quart membre històric i cofundador del grup, el teclat Richard Wright, va morir el 2008.
Aquestes trobades tenien per objectiu l’intent de reconstituir la formació i reiniciar-se amb nous projectes artístics, Hauria estat la reunió del segle. Es diu que hi havia dos de cada tres partits que creien que aquesta nova sortida era possible i que estaven representats per Waters i Mason. El mateix Gilmour va ser qui va considerar definitivament tancada aquella meravellosa aventura. Les seves paraules, pronunciades fa uns dies, confirmen la seva línia de pensament i tenen el sabor d’una frase. Definitiva.
Pink Floyd, el final.
En una entrevista amb Guitarrista, una popular revista americana que fa l'ullet als grans virtuosos de la guitarra, el músic britànic tanca definitivament la porta a una possible reconstitució de Pink Floyd: "Ja n’he acabat amb la banda. Fer-ho sense Richard estaria malament. I estic d'acord amb Roger Waters que fa el que li agrada i es diverteix amb tots aquests espectacles a "The Wall". Estic en pau amb tot això. I definitivament no vull tornar enrere i jugar a estadis. Sóc lliure de fer exactament el que vull i com vull".
Roger Waters ho havia decidit fa 40 anys
La referència de Gilmour a Roger Waters és qualsevol cosa menys casual. Waters va fer el seu pas de comiat fa quaranta anys, amb el llançament del disc "El tall final”, Any 1983. Llavors va ser ell qui va exigir que els altres tres membres també declaressin tancada la història de Pink Floyd. Però aquella vegada David Gilmour, Richard Wright i Nick Mason van dir que no i van continuar la història del mític grup anglès durant una dècada més, tot donant emocions en directe inoblidables, com el concert a la llacuna de Venècia, del 15 de juliol de 1989.
Trista però correcta decisió
Les paraules de David Gilmour van posar la paraula final a una de les bandes més extraordinàries de la història de la música. Es pot definir com una decisió dolorós, perquè treu qualsevol esperança de tornar-los a veure junts; tanmateix, també es pot definir dret, perquè arriba quan sou plenament conscient que el que ha estat ja no pot tornar. The Pink Floyd han estat un fenomen tan gran i innovador que ja no és repetible. Ja no hi ha un músic silenciós però extraordinari en l’equilibri artístic del grup, Richard Wright, i ja no pot haver-hi aquest esperit creatiu i innovador, aquell geni en les composicions que van fer que el grup fos únic.
El temps passa. Inexorable. Per a tothom. Sempre has de ser capaç de reconèixer el moment en què has de dir "n'hi ha prou”, Encara que costi esforç. Per a tots els artistes és el moment més difícil, perquè, més sovint, coincideix amb l'avanç de l'edat i el reconeixement que ja no es pot donar, artísticament, el que s’ha donat en tants anys és realment dur. Els fanàtics de Pink Floyd, duros i sense edat, hem d’agrair a David Gilmour la seva decisió. Ell, Roger Waters, Richard Wright i Nick Mason, sense oblidar la brillant bogeria d’un altre cofundador del grup, que va morir el 2006, és a dir, Syd Barrett *, la història de la música s’ha escrit amb lletres grans. Depèn de nosaltres meravellosa tasca continuar transmetent-lo als nostres fills i néts que, al seu torn, ho transmetran als seus fills i néts. Perquè l’obra de Pink Floyd és com una obra mestra d’art o literatura: etern, només e irrepetible.
PS.
* Al seu amic desaparegut Syd Barrett Pink Floyd va dedicar una de les cançons més boniques de la història del rock: "Tant de bo fossis aquí".
